Aquest estiu s’ha parlat molt dels incendis forestals que hi hagut al llarg de la Península. La ferocitat i destrucció d’aquests fenòmens ha anat augmentant els darrers anys donant pas als anomenats incendis de sisena generació. (mireu ací). La quantitat de combustible present a les nostres muntanyes per l’augment de massa forestal (no es cuida el mont) juntament amb l’estrés hídric, provocat per les altes temperatures i manca de pluges, dóna lloc a uns incendis de molt difícil tractament per part dels bombers. El canvi climàtic està provocant que les muntanyes mediterrànies que hem conegut fins ara siguen un miratge i que la seua conservació siga un luxe al qual haurem de renunciar més prompte que tard. La Serra d’Espadà amb els seus pins i sureres, tristament, canviarà d’espècies per unes altres més adaptades a les noves característiques climàtiques. Algú de nosaltres s’ha plantejat què pot passar amb les construccions més properes a aquestes muntanyes? Podria passar que algunes d’elles acabaen sent aliment per als focs? Al mateix temps, hem pensat en que la millor manera de tractar aquests incendis és la prevenció i no la lluita contra ells? Quan una muntanya d’aquestes es crema hem de regenerar-la tornant a les seues característiques passades o ja tenint en compte les noves circumstàncies? Pensar que el canvi climàtic és reversible és incaut i una enganyifa més a la ciutadania.
Si ens centrem en la costa passa el mateix. L’actuació humana ha afectat a les nostres platges. Les causes són ben conegudes i algunes d’elles estan fora de les nostres mans poder-les controlar. Si els embassaments han reduït l’aportació de sediments a les platges, també és cert que la quantitat d’aigües als embassaments ha anat minvant de manera preocupant les darreres dècades i, per tant, la quantitat de sediments. Si bé és cert que la construcció d’infraestructures com els ports han modificat el transport dels pocs sediments entre les platges, no crec que una solució siga fer-los desaparéixer. Si la construcció de cases i edificis alts a les nostres platges ha perjudicat l’aportació d’arenes del vent, què fem? Ho tirem tot a terra? Doncs, com abans comentava, potser la costa com l’hem coneguda ja no serà possible i com a conseqüència haurem de començar a ser conscients d’aquest fet. Qui es fa responsable de l’augment de temperatura de la Mediterrània? Qui es fa responsable de la mort d’espècies marines, com les posidònies, que actuaven com a barrera natural a les marees?
El proper 6 d’agost s’ha programat una concentració per una associació, sense estructura legal, que englova associacions de veïnes i veïns afectats per les conseqüències de l’erossió del nostre litoral. És lògic que reclamen i defensen el que ells consideren que és seu per un suposat dret superior com és la propietat privada. Ho entenc. Però hem de ser conscients que des d’una anàlisi cost-benefici, hem de ponderar si el cost de defensar aquestes propietats compensa a la societat i no només, als «propietaris».
Els partits polítics que vagen a recolzar aquesta concentració han de ser conscients que s’estan posant en camisa d’onze vares des del moment en què estan d’acord en una frase com aquesta:
“Recuperar, es volver a tener lo que antes uno poseía, no es confiscar lo que otros poseen”.
En el propi manifest, aquesta associació demana que «Porqué (sic) no se invierte también en devolver a su estado original las playas que ha dañado (…)? Caldrà delimitar quin és el «estado original» que igual ens emportem algun ensurt.
Els partits polítics estan enganyant a aquesta gent, que desesperada, veuen com la naturalesa recupera allò que li pertany i que un dia va ser confiscat per les persones. S’haurà de començar a treballar per a adaptar-nos a les conseqüències del canvi climàtic i sí, intentar endarrerir l’impacte en allò que siga possible. I, tinguem ben clar, que allò possible no està en la voluntat de la gent (populisme) sinó en el saber fer dels tècnics que sota criteris científics i, també, econòmics, han de proposar les solucions més adients.
Deixem-nos d’electoralisme populista i anem per feina. La desafecció política creixent davant els continus desencontres entre realitat i desig ve acompanyada d’un augment del feixisme. Ja no vaig a demanar res a partits com PP, Cs i BOCs, beneficiats com estan d’aquesta desafecció. Però sí que vull que aquells partits anomenats d’esquerra o progressistes eviten, en allò possible, entrar en un joc que només serveix per a que la dreta siga més forta.
Deixem-nos d’electoralisme populista i anem per feina. La desafecció política creixent davant els continus desencontres entre realitat i desig ve acompanyada d’un augment del feixisme.
Responsabilidad Económica 